Vivim en (dins) un entorn tecnològic en el
qual cada moment estem proporcionant dades que algú aprofitarà. Ho fem
constantment quan naveguem per Internet però també quan paguem amb una targeta
de crèdit, per exemple. Totes les informacions i aplicacions gratuïtes tenen
com a contrapartida que estem regalant dades, sense cap control per part nostra.
En un article recent a La Vanguardia (29-30 de març de 2018) Carles Mundó es fa
ressò d'un estudi del psicòleg i expert en big data Michal Kosinski que
conclou que de "l'anàlisi de seixanta-vuit m'agrada a Facebok podia
determinar amb un percentatge d'encert que ronda el noranta per cent quin era
el color de la pell de l'usuari, les seves afinitats polítiques, la seva
orientació sexual o saber si els seus pares estaven divorciats". Ara ha
saltat la notícia de que una empresa de dades vinculada a la campanya de Donald
Trump en les eleccions del 2016 va recopilar informació privada de més de 50
milions de perfils de Facebook sense que els usuaris ho sabessin; no ens hauria
de sorprendre.
No és res de nou; moltes veus han advertit
sobre aquesta situació però el cert és que ningú sembla fer res eficaç per
evitar-ho; es considera com un imponderable del món actual. No som prou
conscients que estem donant informació perquè algú decideixi per nosaltres. El
tema és difícil d'abordar perquè plantejar aquest risc sembla anar
contracorrent però qui té responsabilitats educatives (governs però també professorat,
educadors socials, pares i mares...) no pot obviar aquesta qüestió. Educar en
l'ús de les xarxes segur que no és pas senzill però és una tasca inajornable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada