dimecres, 28 de juny del 2017

EXPECTATIVES PESIMISTES DELS JOVES



En estudis sobre la percepció dels joves de l'Estat espanyol respecte de les possibilitats de trobar feina aquests mostren un notable pessimisme. Més del 40% dels joves espanyols entre 18 i 30 anys creuen que no trobaran feina durant el primer any després d'haver acabat la seva formació. Tot i que aquestes dades es van fer públiques ja fa uns mesos (Adecco va enquestar 10.000 joves d'arreu del món), em semblen interessants: els joves espanyols són els més pessimistes, seguits dels japoneeos i els italians, el que molt probablement té relació amb la taxa d'atur juvenil (al voltant del 50% a Espanya mentre que la mitjana de l'OCDE no arriba al 13%).  En l'estudi, els joves manifesten que la principal dificultat és la falta d'experiència laboral prèvia, un gos que es mossega la cua. Per altra part, un informe d'Eurostat (l'oficina d'estadística europea) indica que més del 22% dels joves espanyols d'entre 20 i 24 anys no estudiaven ni treballaven l'any 2015.

A banda del problema estructural de fons, aquestes expectatives tan negatives no ajuden a que la situació es pugui redreçar: les expectatives condicionen molt com actuem i, en conseqüència, el que obtenim. Aquestes expectatives tampoc faciliten la implicació i la motivació dels estudiants en el seu procés d'aprenentatge: per què fer un esforç si, al final, tampoc trobaré feina? És un situació que el professorat pot percebre i que, sovint, no sap massa bé com abordar.

dimecres, 21 de juny del 2017

LA TEMPERATURA IMPEDEIX FER CLASSE



A Catalunya, des de fa un parell de setmanes, estem vivint una onada de calor, amb temperatures que han arribat fins als 40 graus en alguns indrets. Tothom mira d'aguntar-ho de la millor manera que pot i sort en tenim dels aires condicionats. Però d'aire condicionat a les aules no n'hi acostuma a haver. En el debat gairebé permanent sobre les vacances escolars i sobre si el curs hauria d'acabar més tard i començar abans (de manera que les vacances d'estiu fossin més curtes) la qüestió climatològica és un condicionant per predre una o altra decisió. Ara, però, el curs no s'ha acabat pas i fa molta, molta, calor. S'estan produint cops de calor que han afectat a nens i a docents. En aquestes circumstàncies és impossible fer una classe normal, cal allargar els patis, remullar als nens amb mànagues i vaporitzadors, donar-los aigua, demanar a les famílies que no s'oblidin de les gorres i les cremes de protecció solar...

A les escoles hi ha una sensació estressant per la situció. Tot i que no és fàcil saber gaire què fer, potser des de l'Administració es podria prendre alguna decisió, més enllà de dir que és una situació passatgera... potser vol dir: passatgera fins que arribi el dia de final de curs.

dimecres, 14 de juny del 2017

SOLS DAVANT LA TELEVSIÓ



Ja fa uns quants anys -uns quants llargs- vaig publicar alguns articles i vaig fer unes quantes conferències per a pares i mares sobre la convivència de nens i nenes amb la televisió. Ho vaig recordar quan vaig llegir que hi havia pedagogs que alertaven de la tendència de les llars occidentals de mantenir distrets els fills amb la sèrie infantil del moment, sense que els pares hi estiguin presents. L'alerta és perquè els nens fan seus patrons de conducta que observen en aquestes sèries i, aquests models, no sempre són positius. Aquesta alerta, que va fer el Col·legi de Pedagogs de Catalunya (informe "Sèries infantils. Una aproximació d'anàlisi pedagògica"), diu el mateix que alguns ja dèiem fa anys. O sigui, que seguim amb la mateixa situació? No, ara és pitjor, perquè amb l'ús de tauletes i similars l'adult encara està menys present per poder acompanyar al nen o la nena en el seu procés formatiu. Sí, formatiu, perquè amb la televisió, les tauletes... s'està formant.  

L'estudi assenyala que sèries aparentment innocents presenten experiències properes a les que es pot trobar un nen o una nena en les quals, per exemple, es mostra que amb la tossuderia o plorant es poden aconseguir coses, es desvaloritza l'esforç, es realitza "bullying", es fomenta el sexisme...  L'oferta és la que és i la clau és acompanyar l'infant i ajudar-lo a anar desenvolupant un sentit crític davant del que veu. Ajudar a pares i mares a ser conscients d'aquesta qüestió és rellevant perquè, per sobre de tot, és un tema d'actitud per part dels progenitors. I no és una qüestió ni fàcil d'abordar (perquè deixar-los davant de la televisió és molt còmode) ni de poca importància.

dimecres, 7 de juny del 2017

DEGRADAR LA UNIVERSITAT PÚBLICA



Fa uns mesos, la premsa es feia ressò d’una dada: a la Universitat de Barcelona, el 77% del Personal Docent i Investigador Permanent té més de 50 anys i només un 2% no arriba als 40. En el meu Departament, el proper curs serem uns 25 professors i professores amb dedicació a temps complert i al voltant d’uns 75 a temps parcial. Tot i que es van jubilant docents, les places que deixen lliures només se sol autoritzar cobrir-les amb més professorat contractat a temps parcial (professors que tenen la seva feina principal fora de la Universitat). Evidentment, per part dels responsables de la Universitat hi ha plena consciència de quin és l’estat de la qüestió (especialment greu en la Facultat d’Educació) però no sembla que ningú hi posi remei. És més, cada any la situació s’agreuja. De seguir aquest ritme –que ja porta anys- d’aquí dos o tres cursos, en el meu Departament, podem estar amb un 15% de professorat a temps complert. Les repercussions d’aquesta situació són molt greus perquè el professorat que treballa en una altra feina, tot i que tingui molt bona voluntat, té dificultats per reunir-se, coordinar-se, ser flexible per atendre els estudiants i això dificulta la qualitat de la docència i la gestió del dia a dia (el professorat a temps complert s’ha de multiplicar per assistir a comissions, tribunals i altres entitats i organismes de gestió).

S’ha arribat a una situació en la que ja som molts els que interpretem el que està passant com un atac a l’actual Universitat Pública. En el nostre sentiment d’abatiment pel que està succeint ens sentim impotents mentre veiem que “s’estan carregant la Universitat com a servei públic”.