dimecres, 22 de novembre de 2017

DECLARACIÓ DEL CLAUSTRE DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA



El Claustre de la Universitat de Barcelona, reunit el dia 15 de novembre de 2017, manifesta 
 
-que la universitat, com a centre de recerca i de transmissió de saber, ha de ser també motor social i ha de fer sentir la seva veu en defensa de la llibertat, la democràcia, la pau i el diàleg. 

-que creu en l’acció pacífica per reclamar el respecte als drets del poble català i a les seves institucions legítimes, i en el diàleg per resoldre les diferències. Ens manifestem en contra de totes les mesures que signifiquin privació de llibertat o restricció de drets individuals i col·lectius, i a favor de les institucions catalanes i dels seus representants escollits legítimament. 

-que s’oposa radicalment a l’aplicació de l’article 155 i denuncia els greus perjudicis que s’han derivat de l’aplicació de l’esmentat article, tant per a la societat catalana com per a la universitat i la seva autonomia. 

És per tot això que aquest Claustre reclama 

a) l’alliberament dels senyors Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, respectivament, i dels senyors Oriol Junqueras, vicepresident del govern de la Generalitat, de les senyores Dolors Bassa i Meritxell Borràs, conselleres, i dels senyors Joaquim Forn, Carles Mundó, Raül Romeva, Jordi Turull, consellers del govern de la Generalitat de Catalunya, actualment en presó preventiva, i la retirada de qualsevol procés penal contra ells. 

b) la retirada de qualsevol procés penal iniciat contra la presidenta del Parlament, senyora Carme Forcadell, contra les senyores Ramona Barrufet i Anna Simó i els senyors Lluís Corominas, Lluís Guinó i Joan Josep Nuet, membres de la mesa del Parlament, i contra les persones implicades en el referèndum del dia 1 d’octubre i en la consulta del dia 9 de novembre de 2014. 

Barcelona, 15 de novembre de 2017

dimecres, 15 de novembre de 2017

MASSA HABITUAL




En algun moment, la premsa s'ha fet ressò d'algun aldarull especialment greu però he esperat a comentar el tema quan no hi hagués aquest ressò mediàtic per no donar la sensació de que es tracta d'una qüestió puntual. Lamentablement, és quelcom molt més habitual del que seria desitjable: nens i nenes que juguen a futbol i alguns pares que es comporten en aquests partits (que no ho oblidem: són activitats formatives) com ho fan alguns aficionats en partits d'adults: es desfoguen insultant a l'àrbitre i als rivals. Hi ha incidents greus però, en moltes d'aquestes activitats formatives, hi ha actituds persistents que no transcendeixen però que no són admissibles. Segurament tampoc ho són en el futbol adult però molt menys quan els qui juguen són nens o nenes. Algunes federacions territorials de futbol han posat en marxa campanyes, des de fa anys, per incitar al joc net, al respecte i al rebuig de la intolerància i del racisme. Algunes d'aquestes campanyes han tingut més èxit que altres.

Fins a la categoria cadet, els problemes de violència no estan al camp, són a la grada. Això es dóna especialment en el futbol perquè és l'esport majoritari però reflecteix la competitivitat de la nostra societat i la sobreprotecció dels fills. Que aquesta situació s'hagi donat sempre no és motiu per tolerar-la. El futbol aleví i infantil és quelcom molt habitual i, per tant, una activitat amb notable incidència en la formació de la infància. Tots els esforços per evitar proporcionar models de conducta com els que comento són lloables però l'esforç principal hauria d'anar encaminat a no acceptar com a normal i inevitable una situació educativa que contradiu valors essencials per aconseguir una societat més convivencial.

dimecres, 8 de novembre de 2017

CATALUNYA I ESPANYA



Al segle XIV va néixer la Diputació del General o Generalitat de Catalunya. Durant els segles XVI i XVII aquesta institució va ser el govern de Catalunya. Al segle XVIII, després de la Guerra de Successió, el Decret de Nova Planta va abolir totes les institucions catalanes d'autogovern. Fins el 1913 Catalunya no va poder recuperar un òrgan d'autogovern: va ser la Mancomunitat de Catalunya. El dictador Primo de Rivera la va abolir el 1925. El 1931 es va instituir la Generalitat de Catalunya fins que el 1938 el dictador Franco la va suprimir, després de la Guerra Civil. La legitimitat de la Generalitat es va mantenir en l'exili fins que el 1977 es va reinstaurar provisionalment, abans de l'aprovació de la Constitució espanyola. Ara, el 2017, el govern i els tribunals espanyols destitueixen i empresonen el govern de la Generalitat i dissolen el Parlament, la institució inviolable que representa al poble de Catalunya. 

Una gran part de la població catalana està de dol però no pas resignada. La població de la resta de l'Estat hauria d'estar molt alerta del que pot suposar la potestat d'aplicar el ja famós article 155 de la Constitució (els darrers dies ja s'han sentit amenaces diverses) i del perill que suposa la no separació de poders que, com a mínim, està en entredit. Estem revivint situacions que ens retornen molts anys endarrere. Els fets ens omplen d'una profunda tristesa, una gran preocupació i el convenciment de que estan en joc moltes coses, molt més enllà del tema de la República Catalana. Qüestions que ens retrotrauen a moments molt foscos de la nostra Història, de la catalana i de l'espanyola.   

dimecres, 1 de novembre de 2017

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL



No fa gaire vaig llegir un llibre del que potser n’has sentit parlar o, fins i tot, potser l’has llegit: Homo Deus. Una breu història del demà de Yuval Noah Harari. Entre moltes altres coses, hi podem llegir: “Les persones podrien abandonar els seus judicis psicològics propis i dependre dels ordinadors quan prenguin decisions vitals importants, com escollir activitats, camins professionals i fins i tot parelles romàntiques”. El passat cap de setmana, al suplement Diners de La Vanguardia, Xavier Ferràs deia que “El progrés en IA (intel·ligència artificial) és exponencial, i avança en diferents fronts. Els algoritmes digitals tenen creixents capacitats cognitives en atributs associats exclusivament, fins fa poc, als humans: demostren estratègies, creativitat i emocions”. I afegeix: “Fins ara les màquines estaven limitades pel coneixement humà: només processaven allò que codificàvem en el seu software. Ara ja no. Poden aprendre i reprogramar-se de manera autònoma fins al límit de l’eficiència per prendre decisions intuïtives i basades en l’experiència (la seva i la dels altres) (...). I quan aprenen propaguen aquesta experiència mitjançant actualitzacions de software a les seves màquines homòlogues”.

Com s’indica en aquest article, “el més inquietat és que (...) el programador humà perd el control del que passa: les màquines ja saben més del que podem entendre” (els humans). L’any 1968 es va estrenar un dels referents fílmics de la ciència ficció, 2001: una odissea de l’espai, una pel·lícula que tracta sobre l’evolució humana i la intel·ligència artificial, entre altres qüestions: per aquells anys era pura fantasia però, com ha passat tantes vegades, la realitat actual supera totes les ficcions. Les possibilitats de la IA no són pas una qüestió menor perquè si els humans perden el control, les conseqüències seran imprevisibles i les màquines podrien arribar a substituir les persones en el que és més valuós d’aquestes: la capacitat de pensar i de prendre decisions.